Les dues fites històriques inicials són els castells d´Albà i el de Selma , que comprenien tot el terme, llevat de les Ordes, que depenia de Montagut.
El castell d´Alba fou repoblat abans del 978 per l´Església de Barcelona, que se´n reservà el domini superior del castell i alguns drets. A mitjan s. XII, quan s´establí dins el terme la comunitat de Santes Creus, n´eren feudataris Albert de Castellvell i Guillem d´Ollers, i castlanes les famílies Espiells i Albà, aquesta última amb residència al castell.
A finals del s. XIII, l´Església de Barcelona perd el domini sobre el castell i queda com a senyoriu de la família Albà, a la qual succeeix Bertran de Gallifà. Més tard, passa a la família Sant Vicenç i després, per aliança, als marquesos de la Manresana, que hi tingueren el domini fins al s. XIX.
Des del s. XII, l´antic domini del castell s´havia fraccionat en diferents dominis i quadres, entre els quals Santes Creus, Aiguamúrcia i les Pobles, que des del 1179 passaren a dependre de la jurisdicció dels abats cistercencs.
El castell de Selma fou cedit, l´any 977 o 978, en feu pel bisbe de Barcelona a Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. L´any 1142, Guillem de Sant Martí cedeix el castell i el terme als templers, i l´any 1171 el bisbe de Barcelona els cedeix també els drets que tenia sobre la parròquia.
Els templers hi crearen la Comanda de Sant Cristòfol de Selma i, en extingir-se l´ordre, el terme passà als hospitalers.
Durant la guerra contra Joan II, el castlà hospitaler de Selma restà fidel a la Generalitat. El 1834 s´hi refugià el cap carlí Romagosa, que hi fou afusellat junt amb el rector del poble. El 1847 el castell de Selma es trobava ja en ruïnes i el 1930 el poble ja era abandonat.
El poble d´Aiguamúrcia s´origina dins l´antiga jurisdicció de l´Albà. L´any 1179, Eimeric d´Espiells i Bernat d´Albà, disputaven la seva jurisdicció al Monestir de Santes Creus, però llavors fou sempre més un lloc de domini del Monestir.
Hi ha dues versions sobre l´origen del nom del poble. L´una l´atribueix a un origen romà, ja que en aquell temps les aigües del riu Gaià estaven consagrades a la deessa Murtra (un dels nom de Venus) i per això el lloc s´anomenà Aquae Murtra, que per l´evolució natural es convertiria en el nom actual. La segona versió també té origen en el riu. Les aigües del Gaià quan arriben a l´altura del poble s´estanquen i perden la verdor del fons, és a dir es marceixen o es moren. D´aquí vindria la denominació d´Aiguamúrcia o Aiguamorta, que amb el temps, esdevindria Aiguamúrcia.
La documentació antiga dóna sovint altres variants del nom, com la de "Dayna Murcia", l´any 1192.
El poble de Santes Creus, format bàsicament pel seu famós monestir, va originar-se amb un grup de 13 famílies, que l´any 1843, passada l´etapa revolucionària, van instal.lar-se a les cases dels monjos jubilats.
Sobre els altres nuclis de població actuals o deshabitats que formen el municipi, cal destacar com a tret històric característic, la seva dependència al Monestir.
L´origen del Monestir cal cercar-lo, l´any 1150, quan Guillem Ramon de Montcada i els seus fills donen a l´Abadia de la Grand Selva, al Llenguadoc, unes terres a Valldaura (Cerdanyola del Vallès), per la construcció d´un monestir. L´any 1152, aquest monestir ja funcionava, però aviat els monjos buscaren un indret més apartat i, l´any 1158, es traslladaren a Santes Creus. Ja des dels primers decennis el monestir té una gran vitalitat, avancen les construccions i la biblioteca és ja important.
Durant el s. XIII, el monestir tingué dos grans abats, que donaren impuls definitiu a la comunitat: Sant Bernat Calbó, conseller de Jaume I, al qual acompanyà en les conquestes de Mallorca i València, i l´abat Gener, que obtingué la protecció del rei Pere III el Gran. Durant el seu abadiat prengué increment la vida cultural, la biblioteca i l´escriptori, i es formà l´escola historiogràfica i èpica.
Santes Creus tingué un paper important en la fundació de l´Orde militar de Montesa, el 1319, que substituí en part els templers.
A mitjan s. XV, Santes Creus havia culminat la seva expansió territorial i exercia domini senyorial sobre castells, lloc i pobles del Camp de Tarragona i comarques veïnes. Per aquells anys, el conreu de la terra que fins llavors havia estat directa esdevingué gairebé del tot en parceria i arrendament.
Els abats continuaren jugant un important paper en la política catalana, malgrat la nova condició de Poblet com a panteó reial. foren consellers dels reis i estigueren al costat de les institucions catalanes, durant les guerres que se succeiren. En el camp cultural s´impulsaren els estudis clàsssics i la biblioteca esdevingué molt important.
Amb la incorporació l´any 1617 a la Congregació Cistercenca d´Aragó, els abats deixaren de ser vitalicis. Però la veritable decadència no comença fins al s. XIX, amb la guerra de la Independència. Durant el Trieni Constitucional (1821-23) fou suprimida la comunitat i es van subhastar els seus béns.
L´exclaustració obligà els monjos, l´any 1835, a abandonar el monestir, que fou incendiat i saquejat.
La recuperació començà l´any 1843, quan l´exmonjo Miquel Mestre obtingué l´església del monestir per traslladar-hi la seu de la parròquia. Va instal·lar tretze famílies de parcers a les cases dels monjos jubilats.
L´any 1844 es creà la Comissió Provincial de Monuments, que començà a treballar tot seguit en la recuperació del monestir. Fou declarat Monument Nacional l´any 1921. El 1931 es creà el primer Patronat de Santes Creus. La iniciativa quedà estroncada per la Guerra Civil. L´any 1943, Santes Creus retornà a la Comissió de Monuments fins que al 1951 es crea un nou Patronat, organisme que continua actualment sota el patrocini de la Generalitat, que ha esdevingut propietària per traspàs de l´Estat espanyol.
